domingo, 18 de outubro de 2015

TERRA BAIXA, o la lluita eterna pel poder.

Terra baixa - Lluís Homar
Al teatre Borràs fins el 25 d'octubre.

L’éxit de Terra Baixa esdevé de la seva universalitat. La lluita de poders ha estat des de sempre un tòpic del art i a la Terra baixa d’en Guimerà aquest conflicte s’estén des del àmbit íntim (el triangle amorós composat pel Sebastià, la Marta i en Manelic) fins a la dominació que el amo exerceix sobre la resta del poble, sobre tot –i també degut a- amb la connivència i el seguidisme de molts dels oprimits amb el opressor, tot i el seu desacord amb el tirà.  
La versió que han adaptat Pau Miró i Lluís Homar encara ressalta més aquesta ja sabuda  dicotomia que plasmava l’original d’Àngel Guimerà entre la terra alta (hàbitat de homes llibres, purs i guiats pel amor) i la terra baixa (escenari de la misèria humana, del engany i de la esclavitud). La música de Sílvia Pérez Cruz conmou. En un exercici interpretatiu entre la egolatria i la magnificència, el “duende”, la expressió i el to de Lluís Homar van canviant i, al seu través, van apareixent-se al públic la Núria, el Sebastià, la Marta i el Manelic i explicant les seves fondes cuites, que, no per ser arquetípiques, són menys vives, menys imponents. De la escenografia s’ha de la impressió al descórrer de la cortina, que fa l’efecte de pas del minimalisme de l’habitació i de la terra baixa al barroquisme del bosc. 

Núria, el poble: passat i futur. 
La Núria és la primera veu que l’espectador sent i representa l’únic ésser pur que hi ha a la Terra Baixa. La obra comença amb les seves paraules. La seva mirada és la de la innocència perduda de la Marta, i potser en part, també el seu alter ego. També podria representar la innocència perduda del poble, quan narra la posició dels seus germans, obeint servilment el Sebastià, fins i tot quan son en desacord amb ell.  La seva visió és esclaridora i visionària quan explica la incapacitat de la seva família per formar altra família (solters, vidus, etc.) realment està donant a entendre que es tracta de la decadència, del fi de la seva estirp.  
Ella és la única que respeta en Manelic quan tothom es burla d’ell. Aquesta amistat obre els ulls i la conciència de la Marta en relació a la situació en la que, per negligència o per la pressió del seu amant, ha consentit ficar el pastor. 

Marta, la terra cosificada, la desposseïda. 
La Marta prové d’una terra encara més “baixa” que aquesta. Quan mor la seva mare, cega i pidolaire a Barcelona, el home –cec tambér- que vivia amb ella va plorar: aleshores la Marta va descobrir que els cecs podien plorar, ja que la seva mare mai ho havia fet.  
En varies ocasions per la seva pròpia veu declara patèticament “jo no sóc ningú”; sempre ha estat a disposició d’altres, ja fora sa mare, son padrastre o el Sebastiá, tots l’havien tractada com una béstia. No tenia força pròpia. Es veu que la seva voluntat és de millorar i créixer, contra tot pronòstic, quan el Sebastià ofereix i ella demana treball. No vol viure de captar. Aspira a la dignitat, tot i que la indignitat la envolta i l’ofega des de ben petita, des de que té memòria. 
A més a més de no ser ningú, de la seva animalització la Marta també s’identifica sovint i sobre tot amb la terra, fins i tot el Sebastià explica que ella és com aquelles granotes que neixen a la terra dels camins, mullats per la pluja.  
Fins que es casa amb el Manelic ella no havia tingut res propi. Pero ara, “per primera vegada a la terra”, el Manelic és seu. Dell treu la força, l’esperit que li cal per prendre una decisió, per amar, per agafar las regnes de la seva llibertat. 

Sebastià, el tirà. 
És clar que el Sebastià ama la Marta!. Si. Però el seu amor és violent i destructiu. És tirànic i violent. No només amb ella, sinó amb tothom. Ell disposa de la terra, de les voluntats, del poble... Ell és el veritable amo de la Terra Baixa. Però també és un lladre, un estafador, un trampós. És el llop que amenaça i, al mateix temps, ha de tenir cura del ramat... Us sona això?

Manelic, feréstec i alliberador. 
El Manelic s’identifica amb l’aigua, per una banda, fecundant la terra, tal i com el Sebastià intueix involuntàriament quan parla de les granotes i les identifica amb la Marta; per altra, símbol de puresa al moment en que es compara amb la neu de les muntanyes i les aigües del desglaç. 
Manelic sempre havia viscut a la terra alta, al lloc més elevat, tant física com metafòricament. La seva espiritualitat és evident, ja que ell mateix explica les seves plegàries. El seu amor és pur i absolut, però també ho és la seva dignitat, que no està disposat a perdre i, de la que va tan sobrat, que encara la Marta toma consciència amb ell del seu propi desig, que potser mai s’havia permès sentir. Quan descobreix l’engany, Manelic vol saber-ho tot, i quan s’assabenta, perdona la Marta i decideixen de fugir junts i allunyar-se d’aquest lloc terrible on mai podràn ser feliços, de la terra baixa, que els arrastra a una existència més baixa encara. La terra promesa és la muntanya, “allà on és Deu, i no s’en riuen dels que s’estimen i perdonen”. Això en la segona versió, perquè en la primera, el pastor també mata la Marta, ofegant-la (una altra vegada, recorda l’aigua). 
Es descriu també l’escena premonitòria del que passarà més endavant, investida en un gran simbolisme, en la que el Manelic mata un llop i rep un duro del amo, del Sebastià; en aquell moment, la ferida que havia causat el llop s’obre i embruta el duro, simbolitzant, potser l’intercanvi de la vida pel treball; la feina feta és sang, és vida. Arriba a guanyar així 23 duros, 1 per cada llop. El llop número 24 serà el propi Sebastià, que serà mort –paradoxalment- per un pacífic pastor d’ovelles.
El llop no vindrà més. 

¿La corrupció és a la terra baixa o als homes? 
Hi ha una frontera que mai ningú hauria de passar. Entre l’ignorància i el mal hi ha una línia casi invisible, que fins i tot costa de esbrinar a les lleis concebudes per aliviar els fregors de l’existencia humana en societat. 
I nosaltres, els que ara visquem a la Terra Baixa, ¿hem pensat si encara volem ridiculitzar els innocents o, potser, matar al llop?

Ningún comentario:

Publicar un comentario