sábado, 16 de abril de 2016

Coma un río



Coma un río quixera eu ser: cantar

con estrelas no lombo cara ó mar,

deixando unha chorima en cada pedra,

e unha bágoa de Deus en cada herba.

 

Hai unha cousa clara coma o sol:

prós nosos ollos no está feita a lus

do mundo, ó abrente frío que se abreu

cando abrimos os ollos sobre o mundo.

 

E eu coma a néboa sobre os outros montes

que lles cobre a ferez  e mailas bágoas;

e eu coma a estrela que entra polo oco

do lousado do pobre na agonía.

 

Hai unha cousa clara coma a lus:

que no é para nós a música do mundo

a promesa raiante da hora enorme

en que se dixo: ¡ outro home veu ó mundo!

 

E eu como un fondo río de recendos,

de voces e de luces: coma o aire,

que beixa todo e non se apousa en nada

máis que no sangue, na raíz do sangue…

 

Díaz Castro. Nimbos (1961).

 

Río Neira



  Fotografía CC tirada da ligazón: https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3ARio_Neira.JPG


 

 


domingo, 18 de outubro de 2015

TERRA BAIXA, o la lluita eterna pel poder.

Terra baixa - Lluís Homar
Al teatre Borràs fins el 25 d'octubre.

L’éxit de Terra Baixa esdevé de la seva universalitat. La lluita de poders ha estat des de sempre un tòpic del art i a la Terra baixa d’en Guimerà aquest conflicte s’estén des del àmbit íntim (el triangle amorós composat pel Sebastià, la Marta i en Manelic) fins a la dominació que el amo exerceix sobre la resta del poble, sobre tot –i també degut a- amb la connivència i el seguidisme de molts dels oprimits amb el opressor, tot i el seu desacord amb el tirà.  
La versió que han adaptat Pau Miró i Lluís Homar encara ressalta més aquesta ja sabuda  dicotomia que plasmava l’original d’Àngel Guimerà entre la terra alta (hàbitat de homes llibres, purs i guiats pel amor) i la terra baixa (escenari de la misèria humana, del engany i de la esclavitud). La música de Sílvia Pérez Cruz conmou. En un exercici interpretatiu entre la egolatria i la magnificència, el “duende”, la expressió i el to de Lluís Homar van canviant i, al seu través, van apareixent-se al públic la Núria, el Sebastià, la Marta i el Manelic i explicant les seves fondes cuites, que, no per ser arquetípiques, són menys vives, menys imponents. De la escenografia s’ha de la impressió al descórrer de la cortina, que fa l’efecte de pas del minimalisme de l’habitació i de la terra baixa al barroquisme del bosc. 

Núria, el poble: passat i futur. 
La Núria és la primera veu que l’espectador sent i representa l’únic ésser pur que hi ha a la Terra Baixa. La obra comença amb les seves paraules. La seva mirada és la de la innocència perduda de la Marta, i potser en part, també el seu alter ego. També podria representar la innocència perduda del poble, quan narra la posició dels seus germans, obeint servilment el Sebastià, fins i tot quan son en desacord amb ell.  La seva visió és esclaridora i visionària quan explica la incapacitat de la seva família per formar altra família (solters, vidus, etc.) realment està donant a entendre que es tracta de la decadència, del fi de la seva estirp.  
Ella és la única que respeta en Manelic quan tothom es burla d’ell. Aquesta amistat obre els ulls i la conciència de la Marta en relació a la situació en la que, per negligència o per la pressió del seu amant, ha consentit ficar el pastor. 

Marta, la terra cosificada, la desposseïda. 
La Marta prové d’una terra encara més “baixa” que aquesta. Quan mor la seva mare, cega i pidolaire a Barcelona, el home –cec tambér- que vivia amb ella va plorar: aleshores la Marta va descobrir que els cecs podien plorar, ja que la seva mare mai ho havia fet.  
En varies ocasions per la seva pròpia veu declara patèticament “jo no sóc ningú”; sempre ha estat a disposició d’altres, ja fora sa mare, son padrastre o el Sebastiá, tots l’havien tractada com una béstia. No tenia força pròpia. Es veu que la seva voluntat és de millorar i créixer, contra tot pronòstic, quan el Sebastià ofereix i ella demana treball. No vol viure de captar. Aspira a la dignitat, tot i que la indignitat la envolta i l’ofega des de ben petita, des de que té memòria. 
A més a més de no ser ningú, de la seva animalització la Marta també s’identifica sovint i sobre tot amb la terra, fins i tot el Sebastià explica que ella és com aquelles granotes que neixen a la terra dels camins, mullats per la pluja.  
Fins que es casa amb el Manelic ella no havia tingut res propi. Pero ara, “per primera vegada a la terra”, el Manelic és seu. Dell treu la força, l’esperit que li cal per prendre una decisió, per amar, per agafar las regnes de la seva llibertat. 

Sebastià, el tirà. 
És clar que el Sebastià ama la Marta!. Si. Però el seu amor és violent i destructiu. És tirànic i violent. No només amb ella, sinó amb tothom. Ell disposa de la terra, de les voluntats, del poble... Ell és el veritable amo de la Terra Baixa. Però també és un lladre, un estafador, un trampós. És el llop que amenaça i, al mateix temps, ha de tenir cura del ramat... Us sona això?

Manelic, feréstec i alliberador. 
El Manelic s’identifica amb l’aigua, per una banda, fecundant la terra, tal i com el Sebastià intueix involuntàriament quan parla de les granotes i les identifica amb la Marta; per altra, símbol de puresa al moment en que es compara amb la neu de les muntanyes i les aigües del desglaç. 
Manelic sempre havia viscut a la terra alta, al lloc més elevat, tant física com metafòricament. La seva espiritualitat és evident, ja que ell mateix explica les seves plegàries. El seu amor és pur i absolut, però també ho és la seva dignitat, que no està disposat a perdre i, de la que va tan sobrat, que encara la Marta toma consciència amb ell del seu propi desig, que potser mai s’havia permès sentir. Quan descobreix l’engany, Manelic vol saber-ho tot, i quan s’assabenta, perdona la Marta i decideixen de fugir junts i allunyar-se d’aquest lloc terrible on mai podràn ser feliços, de la terra baixa, que els arrastra a una existència més baixa encara. La terra promesa és la muntanya, “allà on és Deu, i no s’en riuen dels que s’estimen i perdonen”. Això en la segona versió, perquè en la primera, el pastor també mata la Marta, ofegant-la (una altra vegada, recorda l’aigua). 
Es descriu també l’escena premonitòria del que passarà més endavant, investida en un gran simbolisme, en la que el Manelic mata un llop i rep un duro del amo, del Sebastià; en aquell moment, la ferida que havia causat el llop s’obre i embruta el duro, simbolitzant, potser l’intercanvi de la vida pel treball; la feina feta és sang, és vida. Arriba a guanyar així 23 duros, 1 per cada llop. El llop número 24 serà el propi Sebastià, que serà mort –paradoxalment- per un pacífic pastor d’ovelles.
El llop no vindrà més. 

¿La corrupció és a la terra baixa o als homes? 
Hi ha una frontera que mai ningú hauria de passar. Entre l’ignorància i el mal hi ha una línia casi invisible, que fins i tot costa de esbrinar a les lleis concebudes per aliviar els fregors de l’existencia humana en societat. 
I nosaltres, els que ara visquem a la Terra Baixa, ¿hem pensat si encara volem ridiculitzar els innocents o, potser, matar al llop?

xoves, 8 de outubro de 2015

Unha noite o espírito do viño bailaba na botella...



Tiziano, Bacanal dos adrianos (1523-1526).

. […] Efectivamente, moitas brebaxes máis ou menos rituais son tiradas dunha planta: o soma  dos actuáis hindús, xurdido do Sacostema viminale; o occtli mexicano e peruano; o peyotl en América do Norte e, finalmente, o viño. Nesta simbiose simbólica do brebaxe, a copa e a árbore, posuímos un interesante exemplo de captación dunha significación en proveito dun simbolismo diferente: por intermedio do brebaxe sagrado, o arquetipo da copa chegará ás mitoloxías arborícolas. O brebaxe intégrase así na mitoloxía dramática e cíclica do vexetal. Bachelard –filósofo da Champaña- sinala ese papel microcósmico e zodiacal do viño, que “no máis profundo das adegas volve a inicia-la marcha do Sol nas casas do ceo”. O simbolismo alimenticio está claramente contaminado polas imaxes cósmicas e cíclicas de orixe agraria; o viño “florece” igual que a viña, é un ser vivo cuio responsable e guardián é o viñateiro. Porén, o que aquí nos interesa, sobre todo, é que o brebaxe sagrado é secreto, está oculto, ao mesmo tempo que é auga de xuventude. E o viño se vencella a esa constelación na tradición semítica de Gilgamesh ou de Noé. A deusa mai era alcumada “a mai cepa de viña”; e a deusa Sidhuri, “a muller do viño”, identifícase con Calipso da Odisea, deusa que habita unha illa no centro, no embigo do mar. O viño é símbolo da vida oculta, da xuventude triunfante e segreda. Por iso, e pola súa cor vermella, é unha rehabilitación tecnolóxica do sangue. O sangue recreado polo lagar é o signo dunha inmensa victoria sobre a fuga anémica do tempo. O whiskey gaélico, o maie-i-shebah persa, o geshtin sumerio, todos eses símbolos son chamados “augardente”, “bebida da xuventude”, “árbore de vida”. O arquetipo da bebida sagrada e o viño entre os místicos, acada o isomorfismo con valorizacións sexuais e maternas do leite. Leite natural e viño artificial confúndense no goce xuvenil dos místicos.
                De aquí proveñen o papel sacramental do consumo dos “viños”, non só entre os semitas, os cristiáns e sobre todo os mandeos, senón tamén entre os indios de América do Sur e os xermanos. Dumézil insistiu no importante papel representado entre eles polo banquete ritual, a libación e a embriaguez colectiva. Este papel das bebidas fermentadas é moi comparable ao do soma indoiraní e as bebidas rituais alcoholizadas de África e América. A virtude destas libacións é crear unha ligazón mística entre os participantes e, á vez, transforma-la condición sombriza do home. A misión do brebaxe embriagador é deroga-la condición cotiá da existencia e permiti-la reintegración orxiástica e mística. E, como comproba moi atinadamente Dumézil, moi frecuentemente a festa ten lugar en inverno, “tempo da vida estreita”, e deste xeito denota unha preocupación de involución, de énstase, bastante achegados aos ritos taoístas de acumulación vital. Por último, nestes costumes xermánicos da libación atopamos outro elemento isomorfo: o cerveceiro soberano é Aegir, o deus da auga, o gran disolvente marítimo. Hymir, o que garda o caldeiro divino, non é máis que un xenio do mar. (Inspirador texto tirado de Gilbert Durand, Les structures anthropologyques de l’Imaginaire, 297-299, Dunod, Paris, 1992).

xoves, 16 de abril de 2015

16 de Abril

Ai, mes de abril. Cando a forza da vida estoupa, aínda é máis inconsolable a perda.

¡Silencio! Que fale o mestre.

 
 Antonio Machado:

Son de abril las aguas mil.
Sopla el viento achubascado,
y entre nublado y nublado
hay trozos de cielo añil.
Agua y sol. El iris brilla.
En una nube lejana,
zigzaguea
una centella amarilla.
La lluvia da en la ventana
y el cristal repiqueteo.
A través de la neblina
que forma la lluvia fina,
se divisa un prado verde,
y un encinar se esfumina,
y una sierra gris se pierde.
Los hilos del aguacero
sesgan las nacientes frondas,
y agitan las turbias ondas
en el remanso del Duero.
Lloviendo está en los habares
y en las pardas sementeras;
hay sol en los encinares,
charcos por las carreteras.
Lluvia y sol. Ya se oscurece
el campo, ya se ilumina;
allí un cerro desparece,
allá surge una colina.
Ya son claros, ya sombríos
los dispersos caseríos,
los lejanos torreones.
Hacia la sierra plomiza
van rodando en pelotones
nubes de guata y ceniza.

 

Carlos Cano: "Luna de Abril"


venres, 26 de decembro de 2014

Un coup d'oeil sur "Une pièce montée" de Blandine Le Callet. (ATTENTION: Avec "SPOILERS").


  




                                           
 
         C’est un roman facile à lire et je recommanderai parce que je l’ai trouvé raisonnablement distrayant. Partant d’une cérémonie de mariage, Blandine le Callet construit un roman chorale, dont il n’y a pas de personnages principaux, mais plusieurs voix narratives qui, comme un système d’épisodes, conforment un collage sur la société bourgeoise en France. L’auteure écrit le livre partant d’un ton pessimiste qui dévoile au long du roman une société cruelle et injuste, mettant au lecteur dans une atmosphère sombre et maussade qui contraste encore plus avec le leitmotif principal du mariage.
Il semble que chaque chapitre du livre se rapporte avec une heure. Il y a neuf chapitres, chacun avec un nom. Chaque étape mariage est exprimé du point de vue dun personnage, et concorde synchroniquement avec le développement de tout le rituel nuptial: arrivée, cérémonie religieuse, photos, apéritif, le banquet, la fête, le balle...
 L’aube est représentée par le premier personnage, Pauline. Elle est une petite fille, nièce de Bérengère, la fiancée. Pauline commence son récit sortant de la voiture de ses parents et à travers de ses mots le lecteur peut obtenir une vision panoramique de la famille et ses tabous: la classe sociale, les différences (la fille avec le syndrome Down), les préjugés dans les couples... en plus, on contraste la perspective naïve d’une enfant avec le monde des adults beaucoup plus compliqué, voire absoudre.
 Au long du livre les personnages apportent leurs soucis: Bertrand, Madeleine, Hélène, Marie, Jean-Philippe, Vincent, Damien... Notamment affreux et obscur est l’épisode du curé Bertrand, qui croit que le diable est près de lui. Sa lutte contre la folie est vraiment troublante.
 Le dernier récit, la nuit, est pour la grand-maman de Bérengère, Maddy. La dame avoue son contumace, depuis sa jeunesse jusqu’au moment, proche à la mort, qu’elle trouve convenable pour confier son grand secret à sa petite-fille. Maddy est une réference pour la reste des femmes, mais Bérengère et les lecteurs descouvrent son autenthique personnalité au dernier chapitre. Le discours de Maddy fait preuve de l’hipocresie de la famille.
Le symbollisme de la fin de la fête se mélange avec la nuit et le moment du repos et relié avec la sensation du personnage de Bérengère de l’inminence de la mort de sa mamie finnisse pour établir une atmosphère crepusculaire et même agonisante.
 Au but du livre, on arrive à la conclusion que les apparences trompent: malgré ses silences et ses désacords Hélène et son mari encore s’aiment, les belle-soeurs trouvent l’amour, la blonde ne trompe plus son mari, la grand-maman a un frappant secret de famille qui sera un des grands souvenirs du jour pour Bérengère. Mais à la fin, l’amour triomphe sur l’obscurité et le malheur, soit dans la clandestinité soit ouvertement.
 Le personnage le plus craquant? Je trouve que sont les femmes, elles qui s’éloignent des conventions sociales superficielles : la petite fille est compatissante, les belles-soeurs sont lesbiennes, la mamie est livre et rebelle, la blonde est fidèle... Par contre, les personnages masculins restent un peu estompés et, en général, ils font preuve d’une attitude passive: le fiancé reste presque immobilisé, pendant les préparatifs de son mariage, le mari qui aime sa femme, or qui ne confie pas à sa fidélité, il y a un autre homme impitoyable qui aime jouer avec les femmes moches, même le grand amour de la mamie n’existe plus, il est mort il y a beaucoup de temps...
En fin, ils ont tout de même une aura certement sombre.
  On doit remarquer comme curiosité, que le roman garde la régle aristotélicienne des trois unités, (d’action, de temps et de lieu) « selon lesquelles une pièce de théâtre doit comporter une seule action principale (unité d'action), se déroulant dans un même lieu (unité de lieu), et dans l'espace d'un seul jour (unité de temps): ''Qu'en un lieu, qu'en un jour, un seul fait accompli / Tienne jusqu'à la fin le théâtre rempli'' »[1]
 On pourrait penser que l’auteur envisageait d’écrire sa pièce pour la représenter, peut-être, au cinéma. Il y a aussi un film titulé “Une pièce montée”, mais je ne l'ai pas pu visionner. J’ai cherché information sur l’écrivain pour savoir si ça était une coincidence et je peux vous dire que cette unité est intencioné, parce qu’elle est spécialiste en littérature et philosophie hellénistiques et romaines. Il est aussi intéressant son champ d’investigation qui se déroule sur la notion de monstruosité dans l’Antiquité. Pour elle « La notion de monstruosité est reservée - avec une "recupération" des termes du prodige traditionnel - aux anormaux non-viables, aux etres fantastiques et, par metaphore, aux creatures etranges. Aussi la notion de monstruosité se relie avec créatures portées par la passion depourvue de raison et aussi lesquelles qui sont dehors la société. Peut être il y a quelques monstres, dans le roman. Ça reste à votre avis.



[1] http://www.ac-grenoble.fr/disciplines/lettres/podcast/logotype/glossaire/Regle%20des%20trois%20unites.htm